Ens trobem davant l'Ajuntament de Ferreries, el municipi de Menorca que, proporcionalment, manco urbanitzat està i més natura conserva. En aquesta placeta, tenim l'església dedicada al patró del poble, Sant Bartomeu. El temple ja es troba documentat en el segle XIII durant el procés parroquial que Jaume II de Mallorca va establir a l'illa amb la divisió de la terra feudal pròpia de l'edat mitjana. L'edifici es va refer en el segle XVIII mentre que la torre del campanar data del 1884. Si hi podem entrar, veurem que la nau central té forma de creu, amb una capella a cada costat. Adossada al temple hi ha la casa rectoral.

Partirem pel propi carrer de Sant Bartomeu i anirem baixant per veure la font, que temps enrere abastia d'aigua potable bona part del poble. El carrer de Sa Font es converteix després en carrer de Ciutadella i a la dreta trobam el dedicat a Pare Huguet. Es tracta d'anar cap el torrent que bordeja el poble per llevant. Quan arribam al pont que hi ha al dret del carrer de Son Granot, hi veim al fons unes escales, que seran el nostre accés cap el cim que avui ocupa la nostra excursió.

Un caminet estret ens introdueix en el bosc i ens duu a un vial més ample. Cal agafar a l'esquerra i posteriorment a la dreta, sempre cap amunt. Estem en un indret que ha acabat sent refugi de gran quantitat de plantes i animals que, antigament, disposaven de més terrenys per a desenvolupar-se, però que el creixement del poble ha anat arraconant. En aquesta prominència rocosa de terreny impermeable, l'aprofitament agrícola és difícil i això ha afavorit que s'hagi mantingut el bosc. Tot i així, si observam una mica les comunitats que anirem trobant, entendrem que també la mà humana ha intervingut sobre la zona.

De fet, el primer que trobam és un conjunt de pins, que probablement han prosperat després de tales o incendis, a partir de la seva capacitat de créixer directament sota els rajos de sol. Tant com anam pujant apreciam prest el domini de l'alzinar, i és que el puig de l'Ermita alberga un dels millors alzinars madurs de l'illa. Aquesta comunitat vegetal representa un dels estadis més evolucionats de la vegetació menorquina i pot romandre segles si no rep alteracions importants.

A mesura que anam pujant per vials que pateixen una certa erosió, podrem observar altres plantes característiques d'aquests ambients, com ara l'arbocer (Arbutus unedo). La comunitat dominant a bona part del pujol és la marina de bruc, on hi ha el bruc mascle (Erica arborea), que aguanta bé el vent i la sequera, o el bruc femella (Erica scoparia), que busca zones més arrecerades i humides. Veurem que aquesta zona arbustiva acull alzines més joves, que aprofiten l'ombra pels seus estadis juvenils i van recolonitzant, lentament, un territori on probablement regnaven en altres temps.

Dalt de tot, trobarem una petita ermita blanca, construïda el 1954, que gaudeix d'unes vistes esplèndides. Just darrera, hi ha una escaleta que ens porta a un racó íntim, sota les alzines i vora uns afloraments rocosos de gran bellesa, ideal per si es busca un alt grau de tranquil·litat. És un lloc adequat per observar plantes rupícoles de petit port i escoltar els sorolls propis del bosc.

Tornant a la part alta del cim, cap al nord, tenim el camí de Ruma que s'endinsa costa amunt. Al sud, veim l'inici del barranc que acabarà, quilòmetres enllà, a la meravellosa platja de Trebalúger. Mirant cap a llevant, es dibuixa a l'horitzó la silueta del Toro, mentre que més aprop el paisatge es tenyeix del vermell del lloc de Sa Terra Rotja. A Ponent,  tenim el torrent de son Granot i el poble de Ferreries, que espera, costa avall, que hi retornem. Haurem fet una excursioneta, d'uns 3,5 quilòmetres si tornéssim al punt d'inici, tot i que cal tenir present que la costa del puig és ben pronunciada.


Pots trobar aquestes i altres itineraris de Menorca en el llibre "A peu per Menorca", editat pel GOB