Josep Portella Coll

Publicidad

Algunes de les partícules alliberades havien trobat un punt d’equilibri en l’atmosfera. Des de feia setmanes se suspenien a baixa altura, sobre la central. L’embosta de molècules era invisible als ulls de l’home. Per això no les van detectar en la inspecció. Un bon dia, un corrent d’aire que baixava del golf de Lleó les va remoure i les arrossegà sobre el mar. Lluny quedava la central d’Ascó, el polsim radioactiu planejà sobre el blau marí fins que es mesclà amb un núvol imperial. El vent es va aturar justament quan el cirrus volava sobre Menorca. I va ploure, va ploure molt. La radioactivitat impregnà les gotes d’aigua que van batejar els boscos de l’illa i de la mar. Al cap de pocs dies, degut a una estranya mutació, les erugues peludes havien experimentat un creixement descomunal. Eren com un braç d’home d’aquell temps. Ja havien devorat els boscos, no només les alzines, també els pins, els ullastres, els aladerns. L’illa s’havia convertit en un desert poblat de milions i milions d’erugues peludes. La gent s’havia refugiat a les cases tancades i les provisions s’exhaurien. Mentre en Domingo comptava, les erugues creixien monstruosament. En Pepe Suárez i en Grimalt discutien per posar-se d’acord com s’havia d’actuar, mentrestant, els repugnants animals havien rodejat el Consell Insular. En Paco barrava les portes com podia i el pànic s’apoderava de la gent. Els polítics mantenien que no es tractava d’una plaga, que aquell descomunal tamany tindria una explicació. Es va crear una comissió per estudiar-ho, fins i tot es va nomenar un Director insular de desastres. Algunes persones havien intentat fugir de Menorca en barca, però la pluja radioactiva també havia caigut a la mar i les meduses havien crescut fins convertir-se en éssers gegantins i voraços. Pobre gent, els bòrns cobrien tota la superfície marina. Era bella, la mar rosa, però mortal. Els animals feien tombar les embarcacions i devoraven els fugitius. A terra, els cucs es van tornar gatzonetes. Sense que la gent pogués reaccionar, les gatzonetes van esclatar aviat per a descobrir papallones grans i grogues que van enfosquir el cel durant setmanes. Els avions no podien aterrar, en aquell estiu no va poder arribar ni un sol vol. El crac econòmic va ser brutal. La misèria va tornar. La gent que havia sobreviscut es concentrava davant els Ajuntaments i demanava jornals de feina. El meu malson no s’acabava, era com una història que sempre tornava començar. Potser volia dir que hem de fer alguna cosa, abans que sigui massa tard.