Adolf Sintes

Publicidad

Una nit tràgica

El cas més dramàtic de la persecució del contraban a Menorca va succeir la nit del 21 al 22 d’abril de l’any 1962, matinada de Pasqua. Aquell vespre de lluna plena estava cobert i havia fet quatre gotines, as Canutells s’havien ajuntat un parell de ranxos, amb uns seixanta homes, per recollir un viatge de contraban. En realitat s’havia de desembarcar el Divendres Sant, que la Guàrdia Civil anava a la processó, però degut al mal temps no es va poder dur a terme. A més, la llanxa arribà més tard del que s’esperaven, però no seria el darrer imprevist.

Damunt les dotze i mitja arribà la “brigadilla”, composta per tres membres, normalment de paisà i armats amb pistoles. Un d’ells quedà dalt el camí, els altres dos van topar amb els traginers. En van encalçar un, que va poder fugir tot i perdre una avarca. Llavors es va donar la veu d’alarma i van fer senyals de llum a la barca que es trobava a la boca de la cala i tornà enrere sense desembarcar els sacs.

Un grup d’homes es trobà aïllat a la punta entre es Macaret i la mateixa cala des Canutells. Quatre es llançaren a la mar amb la roba dalt el cap i van travessar nedant a l’altra banda de la cala, d’altres van fugir falda amunt, però tres van partir corrents entre les antigues casetes. Quan havien contrapassat els guàrdies i es trobaven enmig del clar de les casetes es van sentir dos tirs i dos crits agres que cap dels presents ha pogut oblidar. Ja no el van sentir més, els més propers al lloc dels fets tenien clar que havia mort a l’acte.

La notícia s’espargí com el vent: as Canutells han mort un homo. Aquell dematí de Pasqua hi havia molta gent d’Alaior i Sant Climent amb l’ai al cor, molts tenien amics o familiars dins el contraban. L’infortunat va ser en Federico de Binimaimó, fill de l’amo d’aquest lloc. Tenia 28 anys, era natural de Ferreries, criat a Alaior, bon glosador i deixava viuda i un fill.

Versió oficial

A la notícia publicada al diari “Menorca” sota el títol de: “En un servicio de represión de contrabando, resulta un hombre muerto”, s’informava que aquella nit la Guàrdia Civil havia muntat un servei de vigilància que a les 10 trobà un grup de vuit homes a cala Figuerassa, entre el Fonduco i es Castell, amb el resultat d’un detingut.

Damunt les dotze i mitja van sorprendre un altre grup d’uns catorze homes dins una cova devora la mar, as Canutells, que van fugir. A continuació relata els fets que precipitaren la seva mort: “Al practicar a continuación un reconocimiento del terreno y perseguir a uno de los hombres, un guardia sintió que otro se abalanzaba por la espalda y al volverse disparó el arma cayendo herido al suelo.”

Traslladat a l’Hospital Municipal de Maó, ingressà cadàver, “apreciándole una herida por arma de fuego con entrada en el vientre y salida en la región renal”. El breu també ressenya que li van trobar cent mil pessetes i el carnet d’identitat, amb el que el van identificar.

Temps de dol

Aquell dematí de Pasqua en Federico no havia tornat a ca seva damunt les cinc o les sis, com acostumava els vespres de “feina”. A les vuit, mentre el seu fill de 26 mesos dormia, la seva dona, na Valentina, agafà la lletera i anà a ca na Marianna Vinyes, que venia llet com cada dia tot i ser festa. Pel carrer li semblà que la gent se la mirava, però no en va fer gaire cas.

Devers les nou en Bep Tix, el taxista, anà a dir-li que havien ferit el seu home, que no era tan greu com el cas d’en Guillem de Matxani, però que era a l’Hospital Municipal de Maó. Ella decidí que se n’hi anava, començà a arreplegar roba neta per en Federico. Sa mare li va dir: no te’n duguis res, allà tenen de tot, en realitat ella ja sabia que el seu gendre era mort, però no li volgué dir de cop.

Entretant en Climent i na Caterina, son pare i sa mare d’en Federic, com l’anomenaven, davallaven de Binimaimó per celebrar la Pasqua, amb la mala sort que just arribar a Alaior es van trobar amb gent que venia de Maó i de bones a primeres els van amollar: quina desgràcia, han mort es vostro fill.

Sense saber massa què pensar van partir amb na Valentina cap a Maó amb el taxi d’en Bep Tix. En revogir de ses Moreres hi havia una gentada davant l’hospital, van pensar que no n’hi hauria tanta si només estigués ferit. Ja a dintre, dues monges, després de demanar si eren sa dona i sa mare, van donar-les una cosa per beure que les deixà sense poder dir res ni plorar. En Federico estava mort i vestit amb la mateixa roba que s’havia enduit, plena de sang.

Segons el Dr. Mendoza, va morir pràcticament a l’acte. Un altre dels homes que es trobaven a prop del lloc dels fets afirma que en Federico havia cridat: momare, momare, les seves darreres paraules. El tret li havia tallat la vena del fetge. Els guàrdies, que van manifestar haver tirat a l’aire, anaren a cercar el pagès de Forma Nou dient-li que havia de dur un ferit a Maó. Quan el van pujar dins el carretó l’amo va veure com estava, aquesta persona no s’aguanta, és morta, si no ve qualcú amb jo no me’l puc endur.

A l’enterrament, els seus amics el van dur a coll de davant Cal Bonjesús fins a l’església de Santa Eulàlia enmig d’una gentada, van comptar 890 persones però tal vegada eren més. Es practicà l’autòpsia al cadàver, però na Valentina no va rebre cap constància del resultat. Fins passats onze mesos no li van donar la roba i el talec en què duia la bereneta. Estava tot ple de sang i es veien els forats de la bales.

Na Valentina quedà viuda, amb un fill petit i sense pensió de viduïtat, va fer feina de dia al taller i de nits a ca seva per tirar endavant. El guàrdia que li havia disparat va demanar per parlar amb ella, que no ho va voler. Només demanà que l’enviessin fora de Menorca. Destinat a Mallorca, va morir d’accident al cap de 7 o 8 anys. Sembla que durant aquest temps no va ser el mateix, segurament també per a ell, com per molta altra gent, aquella nit de Pasqua va ser realment tràgica.

D’altra banda es pot dir que a mitjans dels anys seixanta el tradicional contraban de postguerra, de barques i traginers per camins de tanca, va desaparèixer de manera gairebé definitiva.

Una hipòtesi

Es podria establir una certa relació causa-efecte entre mort d’en Federico Olives i la d’en Joan March Ordinas, aquest de mort natural. A partir de la desaparició d’en Verga, el major contrabandista d’Europa i el nord d’Àfrica, a qui Franco devia molts favors de la Guerra Civil, aquest ordenà una política de repressió del contraban més dura que l’aplicada en vida del magnat, conegut també com “El banquer de Franco” pels crèdits que li havia concedit durant el conflicte bèl·lic.

El fet incontestable és que en Joan March va morir dia 10 de març de 1962 i al cap d’un mes i pocs dies, el 22 d’abril del mateix any, es van produir els successos des Canutells que van costar la vida a en Federico. Enguany la Setmana Santa ha caigut més primerenca, però aquest dissabte fa quaranta-sis anys d’aquella altra vigília de Pasqua luctuosa.



_____



adsintes@telefonica.net