Prevere. Vidal va ser enviat a Perú fa dotze anys

Publicidad

El capellà migjorner aprofita la seva estada a Menorca per compartir les seves intuïcions sobre el missioner ideal

L.MAIQUES FLORES

Es Migjorn Gran

Un horitzó un tant llunyà i deu passes per arribar-hi. Així podria resumir-se la reflexió que Berto Vidal Pelegrí (Es Migjorn Gran, 1946) fa al voltant dels seus dotze anys com a missioner a Perú. En tornar del país sud-americà on s’encarrega de la formació dels seminaristes de la diòcesi de Lurin, s’estima més parlar no tant del que fa allà, sinó del que sent, compartir les seves intuïcions sobre com ha de ser un missioner. “No és com som jo, sinó com voldria ser, és un pla que m’agradaria fer realitat”, adverteix amb un somriure, abans de desgranar una mena de decàleg fruit dels pensaments que li vénen en els moments de solitud.

“Un missioner ha de tenir una gran dosi de capacitat d’escoltar -comença a dir Vidal-, d’escoltar, callar, mirar i “rumiar” per saber valorar allò que nosaltres no tenim però que tenen els altres”. Per a Vidal açò és important perquè ningú imposi els seus valors i respecti els d’altres cultures i aprengui a sentir-se no superior sinó servidor. “El missioner no és aquell que va pel món convertint la gent, sinó que té conviccions profundes sense sentir-se propietari de la veritat”, afegeix.

Per al prevere migjorner una segona pauta seria la capacitat d’acollida, “una acollida que el faci estar a gust entre la gent, que el faci ensumar la seva olor, que el faci sensible i faciliti comprendre i donar, no la solució que des del meu punt de vista necessiten, que jo duc des d’Europa, sinó la que respon al seu punt de patiment”.

A més a més, Vidal sosté que el missioner ha de ser solidari- “no un turista, que veu, se n’admira, fa un bon llibre i se’n torna”-, tenir sensibilitat humana i social i un bon sentit, o desig, de justícia i de veritat. “Després capacitat d’aguantar -diu el missioner-, aguantar situacions difícils i sense dimitir, sense tirar la tovallola, perquè hi ha moments que són molt agradables, però n’hi ha d’altres que ho enviaries tot a passejar”.

Jesús

La figura de Jesús centra, de manera explícita, tres de les pautes que Vidal planteja. “Intent ser una persona de molta fe en Jesús perquè sense fe no hi ha missió” -diu amb convicció- jo allà no som de Telefònica ni de banca ni he anat a fer fortuna ni som un aventurer”. Aquesta convicció, fa repetir Vidal que no hi ha missió ni vida missionera sense fe, una fe en Jesús.

“Ell va ser el primer enviat, pel Déu de la vida. Per açò, el missioner ha de tenir una fe per saber descobrir a Déu, en la vida, en la gent i en els fets”, comenta el prevere migjorner, per a qui açò té una conseqüència. “El missioner és una persona que estima Jesús, la qual cosa li estimula a anunciar l’Evangeli, entre els més desvalguts, “entre tanta gent que mor enmig de la indiferència de tanta gent”.

I és, a més a més, segons ell, “una persona capaç de passar estones llargues, gratuïtes de pregària perquè “sense oració no hi ha fe i sense fe no hi ha vida missionera”, assevera Vidal, abans d’animar a que la pregària dels missioners reculli la vida de la gent, no aparti el missioner del seu entorn i li permeti tornar amb mirada renovada a la seva tasca.

Vidal, que conta com els missioners se’ls dóna una creu en començar la seva missió i que ell conserva la que el bisbe li va donar abans de partir, el 26 de desembre de 1995, és contundent en la seva conclusió. “Creu, missió i missioner són tres realitats inseparables. No hi ha cap més model de missioner que el camí que va fer Jesús. La missió neix i creix als peus de la creu”.

Per totes aquestes pinzellades, el capellà reconeix la dificultat de mesurar l’eficàcia del missioner. “La meva feina al Perú aquests dotze anys ha estat eficaç? Des d’aquest punt de vista és molt mal de dir. Perquè és un altre barem”.

Saber adaptar-se i ser coherent